Una breu sinòpsi…

Les noces de Figaro
Sinòpsi per Rafa Lloret
Wolfgang Amadeus Mozart
Wolfgang Amadeus Mozart va escriure esta òpera bufa als 29 anys (1785-86) i va ser estrenada a Viena l’1 de Maig d’eixe mateix any davall la direcció del propi autor, sent molt criticada, encara que posteriorment va obtindre grans èxits fins a convertir-se en una de les òperes més importants de la història de la música.


Lorenzo da Ponte
L’autor del llibret va ser Lorenzo da Ponte (qui va ser el seu llibretista favorit) i en ella s’arrepleguen tots els convencionalismes de l’òpera còmica italiana: caricaturització de les debilitats de la noblesa i del poble, ancians avars, senyores vanitoses, criats intel·ligents i desmanotats, marits i dones burlats i enganyats, advocats i notaris pedants i superbs, així com pomposos oficials i militars. 


Primera edició del llibret
L’habilitat per a mesclar els personatges còmics amb els personatges seriosos al voltant de què giren les trames (particularment les trames amoroses); la facilitat per a elaborar diàlegs ràpids i lleugers, i donar-li profunditat als personatges intensificantles tensions socials entre classes, amb una intenció moralitzant; unida a la genialitat de Mozart per a atorgar una musicalitat als seus personatges desconeguda fins eixos moments, va elevar el gènere fins una altura sense pecedents.


Pierre de Beaumarchais
Cal tindre en compte que ‘Les noces de Fígaro’ s’escriu 5 anys abans de la Revolució francesa, per la qual cosa té un marcat caràcter revolucionari (està basada en una obra del pintoresc Beaumarchais que va ser enginy de la comèdia d’intriga) ja que és una sàtira social que va necessitar la protecció de l’emperador Josep II per a poder ser estrenada. 
Manuscrit de l’overtura
L’acció transcorre en les proximitats de Sevilla en el castell del Comte d’Almaviva. Fígaro i Susana estan preparant la seua boda, però el seu senyor, el Comte d’Almaviva no està disposat a renunciar al ‘dret de pernada’ i està encapritxat de la jove, que és la criada de la Comtessa. Per a aconseguir el seu objectiu pretén que Fígaro vaja a Londres d’on li han fet ministre. Els zels de la Comtessa que està disposada a tot amb tal de recuperar l’amor del seu marit i els estratagemes de Fígaro i Susana perquè el senyor Comte renuncie al ‘dret ancestral’, per al que es valen del jovençà Cherubino que està ansiós d’amors, i inclús del poble sencer, donaran lloc a una sèrie d’intrigues en què Fígaro descobrirà que és fill de Bartolo i Marcellina. 


Cerimònia de noces, Acte III
El Comte és ajudat en les seues intencions per Basilio, professor de música i alcavot oficial i per Antonio un desmanotat i ingenu jardiner que pel seu afany de conservar el seu jardí, embolica cada vegada més la situació. L’enginy de Fígaro, Susana i la Comtessa, faran esclatar els zels del Comte al considerar que li estan fent a ell el mateix que ell fa als seus vassalls. 

Al final de l’òpera tot s’arregla per a Fígaro i Susana, eixint vencedor el poble; i havent de cedir el Comte les seues pretensions, que acabarà demanant perdó a la Comtessa.